Crec que de les últimes actuacions de l'Institut del Teatre, ja estem de vacances..., Redaliz tractava d'un parell de bessons que eren especialistes en inventar paraules pels espanyols amb un mètode molt particular. Apareix un altre personatge la Lia amb la que els dos mantenen relacions sense que ella se'n adoni que són dos homes diferents fins que apareix el sentiment d'amor, amb la presència de la por i el dubte de l'engany, la venjança i la mort...
Ahhh, m'oblidava i el diumenge dansa de la que a mi m'agrada, contemporànea !!!, titulada "Desandar". Apareixen tots els ballarins en fila com si fossin les onades del mar, amb un moviment suau, ondular i tots al mateix ritme comencen a caminar i després a ritmes diferents i coreografies diferents i cadascú deixant les seves trepitjades al camí, renunciant a lo que és d'un i a lo que no és, deixant tot, deixar el més insignificant, deixant tot, allò al que t'aferres també, i quedar-te sense res, quedar-te amb tu mateix per saber qui és un. La renuncia com a medi dolorós per arribar a la propia identitat i és quan els ballarins fan un solo propi, deixant les seves petjades de suor a la paret de l'escenari forrada de cartulina, la suor eren les seves petjades i la marea els altres ballarins que reflectien la seva ombra multiplicada a la paret eren la marea qui ajuda a esborrar les petjades, puja, arrosega amb força i quan et descubreixes tu mateix l'únic que queda és "Desandar" tot aquest camí dolorós però segur.
M'agradat moltíssim el joc d'ombres i llums que ha utilitzat sino haguès estat difícil plasmar tot això...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada